La igualtat no és una utopia ni una concessió: és un dret i una urgència.
Sembla mentida que any rere any haguem de continuar reivindicant drets que haurien d’estar garantits. Que any rere any, en lloc de celebrar la igualtat assolida, haguem de tornar a denunciar que les xifres de dones víctimes de violència masclista continuen augmentant. Que les bretxes salarials i laborals es mantinguin. Que el sostre de vidre continuï sense trencar-se del tot, que el terra continuï sent tant enganxós i que encara hi hagi veus que qüestionin la necessitat del feminisme. Però aquí hi som, un any més, i no ens cansarem de dir-ho: la igualtat no és un discurs, no és una declaració d’intencions: és una necessitat urgent, un exercici de coherència, una responsabilitat individual i una responsabilitat col·lectiva. Permeteu-me parlar-vos de la meva àvia. Una dona pagesa que l’endemà de parir ja estava al tros treballant. Una dona que, com tantes d’altres de la seva generació, mai va reivindicar-se a si mateixa perquè ningú li va donar l’oportunitat de fer-ho. No parlava de drets, però la seva vida era una lluita constant. Avui, moltes dones encara viuen aquesta realitat. Dones que cuiden, que treballen el doble, que sostenen famílies senceres i que, tot i així, continuen sent invisibles. La història de la meva àvia no és única. És la història de milers de dones que han aixecat famílies, negocis i comunitats sense que ningú els hagi reconegut l’esforç. Dones que han après a resistir, a adaptar-se, a trobar camins allà on semblava que no n’hi havia. La resiliència de les dones no és una qualitat innata, és una necessitat a la qual hem estat abocades a sobreviure en un món que massa sovint ens ha posat traves. La Charlotte Whitton, una reconeguda feminista, treballadora social del Canadà i que fou la primera dona alcaldessa de la història del Canada, l’any 1951 deia: “Qualsevol cosa que faci una dona ha d’esforçar-se el doble que un home perquè la considerin la meitat. Per sort, és molt fàcil.” Hi afegiria: fàcil, sí, però cal aquesta resiliència a la que feia referència i que totes demostrem. Però aquesta resiliència no pot ser mai una excusa perquè continuem suportant desigualtats estructurals. No podem acceptar que ser fortes sigui una obligació per poder tirar endavant. El nostre objectiu no ha de ser demostrar que podem amb tot, sinó aconseguir una societat on no calgui demostrar res, on simplement puguem ser lliures. I és precisament per totes nosaltres, per totes les que ens han precedit i per les que vindran, que avui alcem la veu. No només per recordar el que hem aconseguit, sinó per exigir el que encara ens queda pendent. Perquè quan una dona és assassinada, quan una dona veu truncada la seva carrera per ser mare, quan una dona no se sent segura tornant sola a casa de nit, no estem parlant de casos aïllats. Estem parlant d’un sistema que continua perpetuant desigualtats. Un sistema que no canviarà si no hi som totes. I no canviarà si no hi són també ells. Els homes han de formar part d’aquesta lluita, no com a espectadors, sinó com a agents actius del canvi. Perquè la desigualtat no és només un problema de les dones, és un problema estructural que afecta tota la societat. Una societat més justa i equitativa beneficia a tothom: a les dones, als homes, a les famílies, a les noves generacions que venen. No podem avançar si no anem plegats. Això implica qüestionar privilegis que sovint passen desapercebuts, revisar actituds i conductes, i sobretot, educar en el respecte i la corresponsabilitat. Cal que els homes es posicionin activament contra la violència masclista, contra la discriminació, contra els micromasclismes que encara impregnen tants àmbits de la vida quotidiana. Cal que siguin models per als nostres fills, companys de lluita per les nostres filles, còmplices d’un canvi que és necessari i urgent. Per això és fonamental trencar els estereotips que ens encadenen a rols preestablerts, que ens limiten tant a les dones com als homes. Necessitem nous referents, noves narratives que reflecteixin una societat més igualitària. El feminisme no va contra ningú, sinó a favor de tothom. I només si treballem plegats podrem garantir que el futur sigui millor per a les generacions que venen. Necessitem una mirada moderna del feminisme, allunyada d’estereotips i confrontacions. Un feminisme que sumi, que proposi, que transformi des de la realitat. Per això, cal que seguim pressionant perquè les lleis es compleixin, perquè es posin recursos allà on calen, perquè la igualtat no sigui només un eslògan sinó una política efectiva i una exercici de coherència personal en el nostre dia a dia. Vull fer una crida a la solidaritat i a la sororitat. No podem permetre que cap dona es quedi enrere, que cap dona hagi de lluitar sola. No ens podem posar de perfil. Ens necessitem unides, però també necessitem el compromís real de tota la societat. Perquè només sumant esforços, amb la complicitat i la coresponsabilitat dels homes que entenen que aquesta no és només una lluita de dones, podrem construir una societat més justa, més lliure i més equitativa per a tothom. Vull acabar amb una dona que moltes haguéssim votat; i que com diuen els experts, molts homes no van votar pel fet de ser dona; i ara en viuran, millor dit, en viurem, les conseqüències: “La meva mare em deia, Kamala, pot ser que siguis la primera dona en fer moltes coses, però assegura’t de no ser la última.” Doncs això, ens cal aquesta cadena de lluites personals, de mares, àvies, filles, netes, amigues, companyes, parelles… Perquè la igualtat no és una utopia ni una concessió: és un dret. I és una urgència.
Els meus records, els meus carrers, les meves conviccions: sóc del Pont Major de Girona
Quan penso en el Pont Major, em vénen al cap els records més arrelats: el carrer Eivissa on corria amb bicicleta, les tardes a la parròquia, els dissabtes al casal dels salesians amb monitors com en Carles Fàbrega o la Gemma de Can Bosch, o els tallers del meu avi Martí, un home discret que va ensenyar-me el valor del treball i la humilitat. Allà vaig aprendre a moure’m pel món, a agafar mesures, classificar albarans i escombrar ferritges. Va ser la base d’una manera de fer que m’ha acompanyat sempre. El Pont és també on vaig créixer acadèmicament: l’Escola Bressol on vaig fer la meva primera amiga, la Laura de Campdorà; les Dominiques del Pont, amb mestres com la Hermana Gemma, l’Amèrica o la Montserrat; i després l’Institut Carles Rahola. Cadascun d’aquests espais va aportar mestres i amistats que encara ara conservo. Recordo amb estima com les monges ens ensenyaven mecanografia o costura, habilitats que han resultat molt útils. Tinc un record especial per mestres com la Dolors Trèmols, que va saber veure en mi un potencial que encara no entenia. I és que l’educació sempre ha estat un baluard d’aquest barri. La meva història també s’entrellaça amb la de Mossèn Camil Geis, Mestre en Gai Saber, nascut al Pont Major, i parent llunyà. Aquesta connexió em va venir al cap fa poc, en llegir sobre Àngel Guimerà i el seu reconeixement en els Jocs Florals, que compartia amb figures com Mossèn Camil. Ell i el meu avi van compartir l’exili i la convicció que la cultura ens fa més forts. La seva figura inspira el meu somni: convertir el Pont en la seu d’una Casa de les Lletres, un espai per enfortir la comprensió lectora i fer del barri un referent educatiu. També recordo les tardes amb la meva àvia Francisca, anant a comprar a Ca la Dolors o passant per la pastisseria de Can Cebrià. Era un barri de botigues petites, de relacions humanes, on tothom es coneixia. Avui, aquest esperit de proximitat encara persisteix i és un valor que hem de preservar. Quan passejo pel Pont, sento que cada racó m’explica una història, com les ulleres que encara em fan a l’òptica de tota la vida, o el so de les campanes que el meu besavi, barber i campaner, tocava. Mirant cap al futur, imagino un Pont Major vibrant: amb comerços actius, un urbanisme modern i un entorn natural protegit. Un barri que preservi la seva singularitat i alhora sigui un model de sostenibilitat i progrés. Aquesta revista és el lloc ideal per reflexionar-hi i sumar idees. El Pont Major són els meus records, els meus carrers, les meves conviccions. Sóc del Pont Major de Girona; present i futur.
Un congrés per trencar tabús, obrir camins i sembrar esperança: ens retrobem al 2026!
Quan vam decidir impulsar el 1r Congrés de Benestar Emocional de Girona, moltes veus suggerien que la salut emocional no era una prioritat, que no interessava. Però els més de 1.200 inscrits que finalment hi han assistit, i l’interès que han generat les intervencions dels diferents experts que ens han acompanyant, ens diuen que no només és una prioritat, sinó que és un dels grans reptes del nostre temps. La salut mental i emocional forma part de la vida de milers de persones. Trastorns com la depressió, l’ansietat, l’assetjament laboral o el burnout (esgotament laboral), la solitud no volguda o els trastorns alimentaris no són vergonyes a amagar. Són problemes que cal afrontar amb rigor científic i amb polítiques públiques encertades. Un dels aprenentatges més valuosos que ens ha deixat aquest 1r Congrés de Benestar Emocional és la necessitat d’oferir eines a les famílies per gestionar i abordar els reptes emocionals en el seu dia a dia. Dotar-les de recursos i coneixements és imprescindible per construir una societat més forta i saludable. És un compromís que hem assumit des de l’Ajuntament de Girona i que guiarà el nostre treball futur. Vull destacar l’encert de crear fa un any i mig la primera Regidoria de Benestar Emocional de Catalunya, liderada per la regidora Sílvia Bosch. Aquesta regidoria ha obert camí impulsant mesures com l’Espai Calma durant les Fires de Girona per a infants amb trastorns del neurodesenvolupament, com l’espectre autista. O l’aplicació Dinder, una plataforma de connexió per a persones amb discapacitat. Són exemples de com podem començar a donar resposta a les necessitats emocionals i socials de les persones. Però sabem que aquest és només el principi. Com a vicealcaldessa no sóc experta en salut emocional. Però estic compromesa amb aquesta causa, tal com ho estan el miler de centenars de persones que ens han acompanyat al congrés. He viscut de prop el patiment emocional de persones que estimo, i això m’ha fet encara més conscient de la necessitat d’actuar amb determinació. Aquesta és la grandesa del projecte: un congrés sense pretensions, però amb un impacte transformador. Gràcies a la participació de ponents de prestigi i al suport de tants ciutadans i ciutadanes que respost a la nostra crida, Girona es consolida com un referent en benestar emocional. I no ens quedem aquí. Ja estem treballant en la segona edició del Congrés, que tindrà lloc el 2026. Sabem que queda molt camí per recórrer, però també sabem que el camí ja està traçat. Aquest congrés ens deixa una lliçó essencial: més enllà de la desesperança que sembla imposar-se en el món d’avui, sempre hi ha lloc per a l’esperança. Una esperança que es construeix amb voluntat, esforç i amb el compromís de fer millor la vida de les persones. Girona continuarà liderant aquest camí amb determinació.
El Fons d’Innovació Girona: una oportunitat per a l’emprenedoria local
Un dels grans reptes que tenim a l’Ajuntament és pensar en el dia a dia de la ciutat, però també posar les bases del futur. El Fons d’Innovació de Girona és el resultat d’un compromís polític que vam defensar, impulsar i que avui és una realitat. Amb aquest instrument pioner, volem que Girona es consolidi com una ciutat innovadora i competitiva a nivell català i europeu, amb un model que generi llocs de treball de qualitat i que garanteixi oportunitats per a les futures generacions. Sabem que, per garantir el nivell de vida de la gent, necessitem empreses que ofereixin sous més elevats. Això només serà possible si el nostre teixit empresarial aposta per sectors de valor afegit, que aportin millores reals a la vida de les persones i estiguin preparats per afrontar els grans reptes globals: la sostenibilitat, l’envelliment de la població i la transformació tecnològica, entre d’altres. El Fons d’Innovació de Girona compta amb 5 milions d’euros per als propers 4 anys, gràcies a un conveni amb l’Institut Català de Finances. Aquest fons ofereix préstecs en condicions avantatjoses a empreses innovadores i a projectes emprenedors que apostin per sectors estratègics com la biotecnologia, la salut, les noves tecnologies, l’agroalimentació o l’esport. A més, prioritzem aquells projectes amb alt potencial de creació de llocs de treball i que contribueixin a diversificar l’economia de la ciutat. El Fons està pensat per donar suport a startups i pimes, especialment aquelles que necessiten capital per fer créixer el seu negoci o per desenvolupar nous productes i serveis. També volem incentivar les empreses consolidades perquè inverteixin en recerca, innovació i digitalització, i apostin per iniciatives que afavoreixin l’eficiència energètica i la sostenibilitat. En aquest sentit, aquest instrument és molt més que una ajuda econòmica: és una aposta clara perquè Girona lideri la transició cap a una economia més verda i tecnològica. Com ens agrada dir sovint, invertir en recerca i innovació és el millor pla de contingència pel futur. Amb aquest instrument, Girona se situa com a referent en polítiques d’innovació a nivell local i europeu, en línia amb les Regions del Coneixement aprovades per la Generalitat i amb els objectius de la Unió Europea. Tanmateix, aquest projecte respon a una necessitat llargament expressada per la Cambra de Comerç de Girona: dotar les empreses locals d’eines específiques, que evitin la seva dependència de Barcelona i potenciïn el talent de casa nostra. En definitiva, treballem per consolidar Girona com una ciutat més competitiva, amb una economia diversificada i capaç de garantir benestar i oportunitats per a les properes generacions.