Sembla mentida que any rere any haguem de continuar reivindicant drets que haurien d’estar garantits. Que any rere any, en lloc de celebrar la igualtat assolida, haguem de tornar a denunciar que les xifres de dones víctimes de violència masclista continuen augmentant. Que les bretxes salarials i laborals es mantinguin. Que el sostre de vidre continuï sense trencar-se del tot, que el terra continuï sent tant enganxós i que encara hi hagi veus que qüestionin la necessitat del feminisme.
Però aquí hi som, un any més, i no ens cansarem de dir-ho: la igualtat no és un discurs, no és una declaració d’intencions: és una necessitat urgent, un exercici de coherència, una responsabilitat individual i una responsabilitat col·lectiva.
Permeteu-me parlar-vos de la meva àvia. Una dona pagesa que l’endemà de parir ja estava al tros treballant. Una dona que, com tantes d’altres de la seva generació, mai va reivindicar-se a si mateixa perquè ningú li va donar l’oportunitat de fer-ho. No parlava de drets, però la seva vida era una lluita constant.
Avui, moltes dones encara viuen aquesta realitat. Dones que cuiden, que treballen el doble, que sostenen famílies senceres i que, tot i així, continuen sent invisibles. La història de la meva àvia no és única. És la història de milers de dones que han aixecat famílies, negocis i comunitats sense que ningú els hagi reconegut l’esforç. Dones que han après a resistir, a adaptar-se, a trobar camins allà on semblava que no n’hi havia. La resiliència de les dones no és una qualitat innata, és una necessitat a la qual hem estat abocades a sobreviure en un món que massa sovint ens ha posat traves.
La Charlotte Whitton, una reconeguda feminista, treballadora social del Canadà i que fou la primera dona alcaldessa de la història del Canada, l’any 1951 deia: “Qualsevol cosa que faci una dona ha d’esforçar-se el doble que un home perquè la considerin la meitat. Per sort, és molt fàcil.” Hi afegiria: fàcil, sí, però cal aquesta resiliència a la que feia referència i que totes demostrem. Però aquesta resiliència no pot ser mai una excusa perquè continuem suportant desigualtats estructurals. No podem acceptar que ser fortes sigui una obligació per poder tirar endavant. El nostre objectiu no ha de ser demostrar que podem amb tot, sinó aconseguir una societat on no calgui demostrar res, on simplement puguem ser lliures.
I és precisament per totes nosaltres, per totes les que ens han precedit i per les que vindran, que avui alcem la veu. No només per recordar el que hem aconseguit, sinó per exigir el que encara ens queda pendent. Perquè quan una dona és assassinada, quan una dona veu truncada la seva carrera per ser mare, quan una dona no se sent segura tornant sola a casa de nit, no estem parlant de casos aïllats. Estem parlant d’un sistema que continua perpetuant desigualtats. Un sistema que no canviarà si no hi som totes. I no canviarà si no hi són també ells.
Els homes han de formar part d’aquesta lluita, no com a espectadors, sinó com a agents actius del canvi. Perquè la desigualtat no és només un problema de les dones, és un problema estructural que afecta tota la societat. Una societat més justa i equitativa beneficia a tothom: a les dones, als homes, a les famílies, a les noves generacions que venen. No podem avançar si no anem plegats. Això implica qüestionar privilegis que sovint passen desapercebuts, revisar actituds i conductes, i sobretot, educar en el respecte i la corresponsabilitat. Cal que els homes es posicionin activament contra la violència masclista, contra la discriminació, contra els micromasclismes que encara impregnen tants àmbits de la vida quotidiana. Cal que siguin models per als nostres fills, companys de lluita per les nostres filles, còmplices d’un canvi que és necessari i urgent. Per això és fonamental trencar els estereotips que ens encadenen a rols preestablerts, que ens limiten tant a les dones com als homes. Necessitem nous referents, noves narratives que reflecteixin una societat més igualitària. El feminisme no va contra ningú, sinó a favor de tothom. I només si treballem plegats podrem garantir que el futur sigui millor per a les generacions que venen.
Necessitem una mirada moderna del feminisme, allunyada d’estereotips i confrontacions. Un feminisme que sumi, que proposi, que transformi des de la realitat. Per això, cal que seguim pressionant perquè les lleis es compleixin, perquè es posin recursos allà on calen, perquè la igualtat no sigui només un eslògan sinó una política efectiva i una exercici de coherència personal en el nostre dia a dia.
Vull fer una crida a la solidaritat i a la sororitat. No podem permetre que cap dona es quedi enrere, que cap dona hagi de lluitar sola. No ens podem posar de perfil. Ens necessitem unides, però també necessitem el compromís real de tota la societat. Perquè només sumant esforços, amb la complicitat i la coresponsabilitat dels homes que entenen que aquesta no és només una lluita de dones, podrem construir una societat més justa, més lliure i més equitativa per a tothom.
Vull acabar amb una dona que moltes haguéssim votat; i que com diuen els experts, molts homes no van votar pel fet de ser dona; i ara en viuran, millor dit, en viurem, les conseqüències: “La meva mare em deia, Kamala, pot ser que siguis la primera dona en fer moltes coses, però assegura’t de no ser la última.” Doncs això, ens cal aquesta cadena de lluites personals, de mares, àvies, filles, netes, amigues, companyes, parelles…
Perquè la igualtat no és una utopia ni una concessió: és un dret. I és una urgència.