“Quant Junts lidera, Girona avança”. Balanç de la primera meitat del mandat
Aquest és el balanç que faig de la primera meitat del mandat municipal. Gràcies a totes les persones que heu omplert l’Auditori de la Mercè per venir-me a escoltar. “El primer que us vull dir és que em prenc aquest acte com a una obligació. Sí, com una obligació. I no ho dic perquè em representi una càrrega o una formalitat forçada, sinó perquè crec sincerament que els servidors públics hem de retre comptes de manera periòdica. És un compromís personal amb la transparència: Explicar què fem i, sobretot, perquè ho fem. Ho vaig fer fa un any, en aquest mateix espai, coincidint amb el primer any de govern i ho faig avui, ara que estem a l’equador del mandat. Penso que la millor manera de fer política és parlant clar i mirant als ulls. Per tant, us agraeixo que ens acompanyeu i que e ns doneu l’oportunitat d’explicar-nos. La conversa que acabem de tenir amb la Bàrbara Julbe ens ha permès repassar la feina més destacada que estem fent, però permeteu-me que ara vagi una mica més enllà. Fixeu-vos que, en aquest acte, hem escrit la paraula acció —i d’això ja n’hem parlat molt—, però també l es paraules compromís i projecte. I algú pot entendre que utilitzem aquests tres conceptes com un eslògan, però, per nosaltres, no és només això. És la manera com entenem la política i com hem actuat des del primer dia. Començo pel compromís. El resultat electoral de fa dos anys va ser ajustat: 8 regidors el PSC; 8 Guanyem; i 6 Junts, només a 40 vots d’aconseguir el setè, amb tan sols quatre mesos de temps per fer campanya. Per tant, estàvem al mig de l’equació. Hauríem pogut triar el camí còmode i fàcil, que era anar a l’oposició. Era una opció: Fer una oposició crítica, governés qui governés, i esperar temps millors. Però no és per això que estem aquí. Vam triar implicar-nos. Vam triar servir Girona des del govern. Perquè el compromís real és el que assumeix responsabilitats, el que no s’espanta amb les contradiccions de formar part d’un govern de coalició, el que trepitja carrer, el que escolta la gent, el que treballa i el que pren decisions per fer avançar la ciutat. I això només és possible si hi ha gestió, si hi ha capacitat d’actuar, de transformar i de resoldre. Això també és el que hem fet durant la crisi l’apagada elèctrica, en la gestió de residus o amb la taxa d’escombraries. La bona gestió també ha de ser compromís irrenunciable de tota administració pública. I, amb tota la modèstia, us haig de dir que tinc la sort de comptar equip de regidors i de tècnics que són competents en les seves àrees, amb experiència, criteri i capacitat executiva. I gestionar bé també vol dir no enganyar ningú. Vol dir no fer volar coloms. No prometre allò que no es pot complir. Reconèixer quan una cosa no ha anat com voldríem, però tenir el coratge per rectificar i per seguir endavant. En aquest sentit, crec que és important saber destriar el gra de la palla: Distingir el que es ven del que realment es fa, del que es promet i del que es compleix, i del que sona bé del que acaba funcionant. I, final ment, el nostre compromís també és amb l’estabilitat política. En una ciutat com Girona, aquesta estabilitat no és menor. És una condició fonamental per poder tirar endavant projectes i evitar que la ciutat entri en dinàmiques de bloqueig que només generarien frustració. Quan la gent no dona majoria a un grup municipal, en realitat, demana capacitat d’entesa. I assumir aquesta responsabilitat —teixir aliances, fer viable la governabilitat i actuar amb generositat i lleialtat institucional—també forma part del servei públic que defensem. Avui ho vull reivindicar i m’agradaria que aquesta manera de fer sigui reconeguda i valorada com es mereix. Amb aquest plantejament, entro en el segon concepte, que va entrellaçat, perquè el compromís també pren forma a través d’un projecte, d’una visió sobre la ciutat. De saber d’on venim, de ser conscients d’on estem i de ser capaços de projectar cap a on volem portar la ciutat. Des de Junts per Girona, treballem per fer realitat el nostre projecte de ciutat des del govern. Però també hem de dir-ho clar: l’actual pr ograma de govern no és el programa d’un govern en solitari de Junts. Governem amb dos partits més, perquè tenim la força ens van donar les urnes, ni més i menys: 6 regidors en un govern de 17. Per això, no revelaré res si dic que el nostre model de ciutat no és el model de ciutat de Guanyem. De la mateixa manera que el nostre model de ciutat tampoc és d’ERC. I a la inversa per part seva. És normal. Som tres partits diferents, amb trajectòries, sensibilitats i prioritats diferents. Dit això, l’acord de govern, de 64 punts, inclou les nostres principals propostes electorals, d’acord amb la nostra visió de ciutat i també les nostres línies vermelles en qüestions prioritàries. I tenim molt clar quin és el nostre model de ciutat: Una Girona segura, neta, amb serveis de qualitat i amb barris cuidats; una Girona amb oportunitats per als joves, amb habitatge digne i assequible; una Girona innovadora, econòmicament dinàmica; culturalment viva, profundament arrelada al país i a la nació, amb la defensa de la seva llengua i de la seva llibertat. Aquest és el nostre projecte. I aquest projecte es tradueix en acció, que és el tercer concepte a què em vull referir. Ja n’hem parlat amb la Bàrbara abans, però sí que vull deixar una cosa clara. Quan Junts lidera, Girona avança. Girona avança en innovació, amb el Fons d’Innovació Girona, amb el clúster Girona Innovació, Salut i Turisme. Avança en comerç i promoció econòmica, amb millores al Mercat de Lleó, amb la nova ordenança del Mercat de la Devesa, amb ajudes a associacions de c omerciants, amb el retorn de les parades de Sant Jordi
La igualtat no és una utopia ni una concessió: és un dret i una urgència.
Sembla mentida que any rere any haguem de continuar reivindicant drets que haurien d’estar garantits. Que any rere any, en lloc de celebrar la igualtat assolida, haguem de tornar a denunciar que les xifres de dones víctimes de violència masclista continuen augmentant. Que les bretxes salarials i laborals es mantinguin. Que el sostre de vidre continuï sense trencar-se del tot, que el terra continuï sent tant enganxós i que encara hi hagi veus que qüestionin la necessitat del feminisme. Però aquí hi som, un any més, i no ens cansarem de dir-ho: la igualtat no és un discurs, no és una declaració d’intencions: és una necessitat urgent, un exercici de coherència, una responsabilitat individual i una responsabilitat col·lectiva. Permeteu-me parlar-vos de la meva àvia. Una dona pagesa que l’endemà de parir ja estava al tros treballant. Una dona que, com tantes d’altres de la seva generació, mai va reivindicar-se a si mateixa perquè ningú li va donar l’oportunitat de fer-ho. No parlava de drets, però la seva vida era una lluita constant. Avui, moltes dones encara viuen aquesta realitat. Dones que cuiden, que treballen el doble, que sostenen famílies senceres i que, tot i així, continuen sent invisibles. La història de la meva àvia no és única. És la història de milers de dones que han aixecat famílies, negocis i comunitats sense que ningú els hagi reconegut l’esforç. Dones que han après a resistir, a adaptar-se, a trobar camins allà on semblava que no n’hi havia. La resiliència de les dones no és una qualitat innata, és una necessitat a la qual hem estat abocades a sobreviure en un món que massa sovint ens ha posat traves. La Charlotte Whitton, una reconeguda feminista, treballadora social del Canadà i que fou la primera dona alcaldessa de la història del Canada, l’any 1951 deia: “Qualsevol cosa que faci una dona ha d’esforçar-se el doble que un home perquè la considerin la meitat. Per sort, és molt fàcil.” Hi afegiria: fàcil, sí, però cal aquesta resiliència a la que feia referència i que totes demostrem. Però aquesta resiliència no pot ser mai una excusa perquè continuem suportant desigualtats estructurals. No podem acceptar que ser fortes sigui una obligació per poder tirar endavant. El nostre objectiu no ha de ser demostrar que podem amb tot, sinó aconseguir una societat on no calgui demostrar res, on simplement puguem ser lliures. I és precisament per totes nosaltres, per totes les que ens han precedit i per les que vindran, que avui alcem la veu. No només per recordar el que hem aconseguit, sinó per exigir el que encara ens queda pendent. Perquè quan una dona és assassinada, quan una dona veu truncada la seva carrera per ser mare, quan una dona no se sent segura tornant sola a casa de nit, no estem parlant de casos aïllats. Estem parlant d’un sistema que continua perpetuant desigualtats. Un sistema que no canviarà si no hi som totes. I no canviarà si no hi són també ells. Els homes han de formar part d’aquesta lluita, no com a espectadors, sinó com a agents actius del canvi. Perquè la desigualtat no és només un problema de les dones, és un problema estructural que afecta tota la societat. Una societat més justa i equitativa beneficia a tothom: a les dones, als homes, a les famílies, a les noves generacions que venen. No podem avançar si no anem plegats. Això implica qüestionar privilegis que sovint passen desapercebuts, revisar actituds i conductes, i sobretot, educar en el respecte i la corresponsabilitat. Cal que els homes es posicionin activament contra la violència masclista, contra la discriminació, contra els micromasclismes que encara impregnen tants àmbits de la vida quotidiana. Cal que siguin models per als nostres fills, companys de lluita per les nostres filles, còmplices d’un canvi que és necessari i urgent. Per això és fonamental trencar els estereotips que ens encadenen a rols preestablerts, que ens limiten tant a les dones com als homes. Necessitem nous referents, noves narratives que reflecteixin una societat més igualitària. El feminisme no va contra ningú, sinó a favor de tothom. I només si treballem plegats podrem garantir que el futur sigui millor per a les generacions que venen. Necessitem una mirada moderna del feminisme, allunyada d’estereotips i confrontacions. Un feminisme que sumi, que proposi, que transformi des de la realitat. Per això, cal que seguim pressionant perquè les lleis es compleixin, perquè es posin recursos allà on calen, perquè la igualtat no sigui només un eslògan sinó una política efectiva i una exercici de coherència personal en el nostre dia a dia. Vull fer una crida a la solidaritat i a la sororitat. No podem permetre que cap dona es quedi enrere, que cap dona hagi de lluitar sola. No ens podem posar de perfil. Ens necessitem unides, però també necessitem el compromís real de tota la societat. Perquè només sumant esforços, amb la complicitat i la coresponsabilitat dels homes que entenen que aquesta no és només una lluita de dones, podrem construir una societat més justa, més lliure i més equitativa per a tothom. Vull acabar amb una dona que moltes haguéssim votat; i que com diuen els experts, molts homes no van votar pel fet de ser dona; i ara en viuran, millor dit, en viurem, les conseqüències: “La meva mare em deia, Kamala, pot ser que siguis la primera dona en fer moltes coses, però assegura’t de no ser la última.” Doncs això, ens cal aquesta cadena de lluites personals, de mares, àvies, filles, netes, amigues, companyes, parelles… Perquè la igualtat no és una utopia ni una concessió: és un dret. I és una urgència.