Quan penso en el Pont Major, em vénen al cap els records més arrelats: el carrer Eivissa on corria amb bicicleta, les tardes a la parròquia, els dissabtes al casal dels salesians amb monitors com en Carles Fàbrega o la Gemma de Can Bosch, o els tallers del meu avi Martí, un home discret que va ensenyar-me el valor del treball i la humilitat. Allà vaig aprendre a moure’m pel món, a agafar mesures, classificar albarans i escombrar ferritges. Va ser la base d’una manera de fer que m’ha acompanyat sempre.
El Pont és també on vaig créixer acadèmicament: l’Escola Bressol on vaig fer la meva primera amiga, la Laura de Campdorà; les Dominiques del Pont, amb mestres com la Hermana Gemma, l’Amèrica o la Montserrat; i després l’Institut Carles Rahola. Cadascun d’aquests espais va aportar mestres i amistats que encara ara conservo. Recordo amb estima com les monges ens ensenyaven mecanografia o costura, habilitats que han resultat molt útils. Tinc un record especial per mestres com la Dolors Trèmols, que va saber veure en mi un potencial que encara no entenia. I és que l’educació sempre ha estat un baluard d’aquest barri.
La meva història també s’entrellaça amb la de Mossèn Camil Geis, Mestre en Gai Saber, nascut al Pont Major, i parent llunyà. Aquesta connexió em va venir al cap fa poc, en llegir sobre Àngel Guimerà i el seu reconeixement en els Jocs Florals, que compartia amb figures com Mossèn Camil. Ell i el meu avi van compartir l’exili i la convicció que la cultura ens fa més forts. La seva figura inspira el meu somni: convertir el Pont en la seu d’una Casa de les Lletres, un espai per enfortir la comprensió lectora i fer del barri un referent educatiu.
També recordo les tardes amb la meva àvia Francisca, anant a comprar a Ca la Dolors o passant per la pastisseria de Can Cebrià. Era un barri de botigues petites, de relacions humanes, on tothom es coneixia. Avui, aquest esperit de proximitat encara persisteix i és un valor que hem de preservar. Quan passejo pel Pont, sento que cada racó m’explica una història, com les ulleres que encara em fan a l’òptica de tota la vida, o el so de les campanes que el meu besavi, barber i campaner, tocava.
Mirant cap al futur, imagino un Pont Major vibrant: amb comerços actius, un urbanisme modern i un entorn natural protegit. Un barri que preservi la seva singularitat i alhora sigui un model de sostenibilitat i progrés. Aquesta revista és el lloc ideal per reflexionar-hi i sumar idees.
El Pont Major són els meus records, els meus carrers, les meves conviccions. Sóc del Pont Major de Girona; present i futur.