Hi ha decisions polítiques que no neixen de la teoria ni de l’agenda institucional. Neixen d’una experiència compartida de fragilitat. D’haver vist massa vegades com el patiment emocional queda fora del debat públic, com si fos una qüestió privada, íntima, que cadascú ha de gestionar com pugui. El II Congrés de Benestar Emocional de Girona neix d’aquesta incomoditat. I també d’una convicció profunda: cuidar no pot continuar sent invisible.
Quan vaig decidir crear la primera regidoria de Benestar Emocional del país, a Girona, no ho vaig fer per innovar en titulars, sinó per assumir una realitat que ja era evident als carrers, a les escoles, a les famílies i als serveis socials. Hi ha una fatiga emocional col·lectiva que no es resol amb consells ràpids ni amb solucions individuals. Cal mirar-la de cara. Cal assumir-la políticament.
La segona edició del Congrés de Benestar Emocional ha estat un pas més en aquesta direcció. El primer dia va posar sobre la taula veus diverses però complementàries, capaces de parlar del malestar contemporani amb rigor, però també amb humanitat. Ponents com la Joana Frigolé, amb una mirada valenta sobre el patiment psíquic i els seus silencis, o l’Ester Casademont, aportant reflexió sobre els límits, la cura i la necessitat de repensar com acompanyem emocionalment, van contribuir a construir un relat compartit: no estem davant d’excepcions, sinó davant d’un fenomen estructural.
No es va parlar només de salut mental en termes clínics. Es va parlar de pressió social, de culpa, de l’exigència constant de rendir, de ser forts, de no fallar. De joves que viuen amb una motxilla emocional massa pesada. D’adults que sostenen sense espai per caure. I d’un sistema que sovint arriba tard.
En aquest context, l’Espai Cura Miren Franch ha esdevingut un dels eixos més potents i més incòmodes del congrés. Posar nom a aquest espai no és anecdòtic. És una decisió conscient. Miren Franch representa totes aquelles vides que travessen la malaltia, el dolor i la pèrdua, i totes les mares i famílies que cuiden fins al límit, sovint en silenci. Aquest espai no busca explicar una història concreta, sinó reconèixer una realitat massa estesa: cuidar desgasta, esgota i transforma. I no pot continuar sent una tasca solitària.
L’Espai Cura Miren Franch és un espai de respecte, però també de denúncia. De denúncia d’un sistema que no sempre acompanya prou, que delega massa sovint la responsabilitat emocional en l’àmbit privat, especialment en les dones. I és aquí on el congrés fa el salt polític: cuidar no és només un valor moral, és una responsabilitat col·lectiva que ha de tenir resposta pública.
La segona jornada del congrés havia de continuar aprofundint en aquest debat, escoltant més testimonis i compartint experiències. La llevantada que va afectar la ciutat va obligar a suspendre les activitats previstes. Va ser una decisió difícil, però coherent amb el missatge que travessa tot el congrés: cuidar també és saber aturar-se, prioritzar la seguretat i assumir que no tot depèn de la voluntat. El contingut no desapareix. El compromís tampoc.
El II Congrés de Benestar Emocional no tanca cap procés. Al contrari. Consolida una mirada de ciutat que entén que el benestar emocional no és un luxe, ni una moda, ni una qüestió individual. És un dret. I com a dret, exigeix polítiques valentes, recursos, continuïtat i una voluntat clara de no mirar cap a una altra banda.
Girona ha decidit fer aquest pas. Posar el benestar emocional al centre. Assumir que cuidar també és governar. I entendre que una ciutat només pot avançar de veritat quan és capaç de sostenir les seves fragilitats.
Aquesta és la revolució de cuidar. I és profundament política.