Fa tres anys, quan des de Junts per Girona vam defensar la creació de la primera regidoria de Llengua Catalana de la història de la ciutat, alguns ho van veure com un gest simbòlic. Avui hem demostrat que no ho era. Que era una decisió política estratègica. I la prova més contundent és l’estudi sociolingüístic que acabem de presentar conjuntament amb la Universitat de Girona: el primer d’aquestes característiques impulsat mai per un ajuntament als Països Catalans. No és una dada menor. És una fita política i institucional de primer ordre. Perquè mentre durant massa anys el debat sobre el català s’ha mogut entre intuïcions, titulars i lamentacions, Girona ha decidit fer una cosa molt més útil: obtenir dades rigoroses per poder actuar. Sense diagnosi no hi ha política pública seriosa. I això és el que hem fet des del primer dia al govern de la ciutat: afrontar el futur –també del català-, amb coneixement i amb voluntat política.
L’estudi deixa clar que Girona continua sent una ciutat on el català manté una presència important. Un 60,7% dels gironins i gironines utilitzen el català de manera habitual, ja sigui de forma exclusiva o combinada amb altres llengües. El català és la llengua més utilitzada en àmbits tan rellevants com el comerç, la restauració, l’esport, la feina o els centres de salut. I una dada especialment significativa: gairebé un de cada quatre gironins manté el català quan l’interlocutor li respon en castellà. És la millor dada del país. Però qui vulgui llegir aquestes xifres amb autocomplaença, s’equivoca. L’estudi també confirma una realitat que molts intuïen: l’era del “Girona rai” s’ha acabat. Aquella idea segons la qual Girona vivia al marge de la fragilitat lingüística del país ja no se sosté. Estem millor que la mitjana catalana en alguns indicadors, sí. Però també estem pitjor que la resta de comarques gironines en molts aspectes. I sobretot: no podem considerar suficient que només sis de cada deu ciutadans facin servir habitualment la llengua pròpia del país. El català no retrocedeix de manera sobtada. Retrocedeix quan es deixa de transmetre amb naturalitat. Quan es deixa de mantenir. Quan es converteix en una llengua que alguns senten que han de justificar. I això és exactament el que aquest estudi ens permet veure amb precisió.
Hi ha una dada especialment reveladora: el català creix en la transmissió als fills respecte de la llengua utilitzada amb els pares. Això vol dir que encara conserva capacitat d’atracció. Que encara hi ha famílies que decideixen incorporar-lo, fer-lo seu i transmetre’l. Però aquesta força no és infinita ni irreversible. Necessita entorns favorables. Necessita autoestima col·lectiva. I necessita institucions disposades a defensar-lo sense complexos. Per això aquest estudi és també una esmena a una determinada manera d’entendre la política lingüística. Durant anys, massa governs han abordat el català des de la por a incomodar. Com si parlar i promoure la llengua pròpia exigís demanar permís constantment. Girona ha decidit fer exactament el contrari: situar la llengua al centre de les polítiques públiques. Amb normalitat. Amb ambició. I també amb exigència. A nosaltres mateixos, però també a les altres administracions. Perquè els ajuntaments podem fer molt, però hi ha àmbits essencials que depenen de la Generalitat de Catalunya: l’escola, la sanitat, el món laboral, l’audiovisual o les polítiques d’acollida i integració lingüística de la immigració. I aquí el país encara té enormes deures pendents. No n’hi ha prou amb proclames solemnes cada 23 d’abril. El català necessita polítiques efectives, continuades i valentes. També necessita una ciutadania conscient del paper que té. El futur de la llengua no es decidirà només als parlaments. Es decidirà en milers de converses quotidianes. A les botigues. Als bars. A les escoles. Als grups de WhatsApp. A les empreses. A casa. Per això una de les grans conclusions de l’estudi és probablement la més simple: mantenir el català importa. I molt. Alguns sociolingüistes defensen que si els mantenidors del català arribéssim a un terç de la població, el nombre de parlants habituals podria créixer de manera significativa. Girona avui està en el 24,7%. És una bona dada. Però ens marca sobretot un repte de ciutat.
Aquest estudi no és un punt final. És un punt de partida. La primera pedra d’una política lingüística moderna, basada en evidències i no en eslògans. I també és la demostració que quan hi ha voluntat política, les coses passen. La primera regidoria de Llengua Catalana de Girona no era decorativa. Era necessària. I avui, amb aquest estudi pioner, queda més justificada que mai.