Aquesta és la conferència que vaig donar el passat dia 23 de setembre a l’Auditori de Girona, sota el títol de: Batec Convergent.
“Bona tarda a tothom. Avui no us he vingut a parlar de partits. Us he vingut a parlar de persones. Avui no us he vingut a parlar des de la panxa. Us he vingut a parlar des del cor. I avui no us he vingut a parlar només des del pla de les idees. Us he vingut a parlar des de l’experiència d’haver governat girona i de saber què necessita la ciutat. Agraeixo la presentació del president de la diputació i alcalde de banyoles, és un bon mestre. El compromís del partit nacionalista de catalunya i la seva voluntat de suma, que en carles ha explicat molt bé. Dono les gràcies a cada una de les persones que ha citat, de tot cor. I el meu reconeixement a tots els companys de junts, des d’alcaldes a regidors, de l’executiva local i el grup municipal de junts, I la presència de representants d’entitats, associacions i la societat civil gironina.
Em dirigeixo directament a tots els gironins i gironines que creieu que catalunya és una nació i se l’estimen. Als que saben què vol dir l’orgull gironí i us sentiu identificats amb una girona neta i segura, amb una girona pròspera i amb una girona catalana. Sigueu del partit que sigueu. Hagueu votat el que hagueu votat en eleccions anteriors.
Em dirigeixo a totes aquelles persones que sabeu que durant molts anys a catalunya ha funcionat molt bé una determinada manera de fer. Aquesta cultura política és ben senzilla i la gran majoria dels catalans la tenim ben interioritzada:
Que sumar és millor que restar.
Que construir és millor que destruir.
Que per distribuir la riquesa primer s’ha de generar.
Que cada dret va associat a un deure.
Que l’esforç és un valor i que ens agrada la feina ben feta.
Que la llengua catalana és el nervi de la nostra nació.
Que és català qui viu i treballa a catalunya i en vol ser, i que hem de mirar que ningú quedi enrere.
A qui comparteixi aquesta manera de fer és a qui volem representar. I amb tots ells volem fer una Girona neta, segura, pròspera i catalana.
Aquesta proposta no la podran fer els qui només parlen de drets i ataquen els qui generen riquesa. Tampoc els qui, des de la panxa, proposen expulsar en lloc d’integrar. Ni els qui entenen catalunya com una simple delegació d’un projecte pensat des de madrid. Alguns poden posar l’accent en una girona més segura. Altres, en una girona més pròspera. Altres, en una girona més catalana. Però nosaltres volem representar les tres coses alhora i fer-ho amb una manera de fer pròpia dels gironins i gironines: amable i decidida; exigent i responsable; desacomplexadament orgullosa.
Per això parlem de convergir. No es tracta de fer un partit, sinó de trobar-nos i sumar persones que poden venir de llocs diferents però comparteixen una manera d’entendre girona, catalunya, la feina, l’esforç i el servei públic. Algú ens podrà dir: “això està molt bé, però no és el que està en joc en unes eleccions municipals”. S’equivoca. A girona cal entrar a fons en la gestió municipal, i ho farem. Però a girona també està en joc una manera d’entendre la política i el país. Nosaltres volem representar aquesta centralitat gironina, en el fons i en les formes.
Com sabeu, hem estat tres anys al govern de la ciutat. Hi vam entrar per responsabilitat. Abans es donava gairebé per descomptat que els governs aprovaven els seus pressupostos. Avui això ja no passa ni a l’estat ni sempre a catalunya. Nosaltres teníem clar que el batec que sentim per girona havia de posar per davant el benestar dels gironins i una política útil. No hi ha res pitjor que votar una força política que no aconsegueix res. Per això girona ha disposat d’un pressupost aprovat cada any: per responsabilitat, per voluntat de sumar i perquè no volem que girona vagi pitjor perquè a nosaltres ens pugui anar millor. Les properes eleccions poden deixar una ciutat ingovernable. Per això és important defensar la cultura del pacte i de la suma. Aquest és el sentit de l’entesa entre junts i el partit nacionalista de catalunya: un espai ampli que combini l’ambició de la independència amb la defensa dels interessos concrets dels gironins.
Hem complert compromisos de la darrera campanya, com crear el primer fons d’innovació impulsat des d’un ajuntament, amb cinc milions d’euros per ajudar emprenedors i empreses innovadores. I ens vam avançar també a un dels grans reptes dels propers anys: el benestar emocional i la salut mental. Fa tres anys gairebé ningú parlava de regidories de benestar emocional. Estic convençuda que en veurem moltes més als ajuntaments de catalunya. Som la única ciutat de catalunya que té dades de la situació del català, hem liderat tota la tramitació urbanística del campus de salut trueta, hem definit el projecte guanyador del pla de barris del pont major, i vam exigir una reforma del padró que garanteixi drets, però fos més punyent per lluitar contra els abusos i el frau. També hem impulsat una simplificació administrativa que ha suposat eliminar més d’un 70% de les firmes dels expedients administratius.
Girona té motius per ser exigent, però també per reconèixer que lidera en restauració, comerç, patrimoni, cultura, esport, innovació i vida associativa. Volem més, però sense deixar de posar en valor allò que tenim. En una època de cridòria i manca de rigor, reivindico valorar el que funciona i identificar amb claredat el que cal endreçar i millorar. M’heu conegut. Som d’anar per feina. Prefereixo passar un mal de panxa que prometre una cosa que sé que no podré complir per manca de pressupost o perquè com a ajuntament no tenim les competències. Crec en una política creïble i real, i això és important perquè avui vivim una política d’anuncis, i tots veieu que no es fan realitat.
Ho veiem amb el govern del president salvador illa. Va anunciar 50.000 habitatges, però els ajuntaments sabem perfectament la complexitat de trobar sòl, tramitar, licitar i construir. I ho tornem a veure ara amb la climatització de les escoles. Climatitzar les escoles és necessari. No ho discuteixo; al contrari. Però quan el president illa anuncia que climatitzarà els 2.530 centres educatius públics abans del 2031, cal llegir la lletra petita. I, com deia josep pla: «i això, qui ho paga?». De moment hi ha una actuació concreta sobre 100 centres fins al 2028. A girona ciutat, aquesta primera llista només n’inclou tres. Els ajuntaments no hem pogut decidir quines escoles s’havien de prioritzar, és més, el govern illa pretén que siguin els ajuntament i les diputacions els que ho paguem. Això és el que no m’agrada de la política d’anuncis: anunciar des de dalt i després repartir la factura i la feina cap als ajuntaments. Els ajuntaments som la primera porta de la ciutadania i arrosseguem un problema crònic de finançament. Col·laborar, sí. Substituir la generalitat, no.
Girona ha canviat. I el món també Abans d’entrar en les tres grans banderes del projecte, hem d’entendre en quin món haurem de governar. Vivim amb un món que canvia de pressa, massa: la intel·ligència artificial, les transformacions geopolítiques que acaben afectant fins i tot el preu de la gasolina a les nostres butxaques. Com més avenç tecnològic, reivindico que ens cal més humanisme i més llibres. Necessitem una alcaldia amb visió de món i, al mateix temps, connectada amb el batec dels gironins.
També vivim els efectes del canvi climàtic. La calor no afecta tothom igual: hi ha llars i barris més preparats i d’altres amb població molt més vulnerable. El batec convergent també vol dir això: un sol poble i una sola ciutat. Pensar mesures per protegir els gironins més vulnerables i preparar-nos per uns episodis de calor i emergència que seran cada vegada més freqüents.
En els darrers anys hem viscut nombrosos episodis meteorològics extrems. Quan voteu unes eleccions municipals, també decidiu quin equip de regidors i quin alcalde o alcaldessa voleu al capdavant quan arribi una situació d’emergència. I això és més important del que de vegades sembla. Però Girona no només ha canviat pel món que l’envolta. Girona ha canviat ella mateixa. I molt. Posem-hi xifres. L’any 2002, quan va acabar l’etapa de l’alcalde nadal, Girona tenia 77.475 habitants. El 2015 en tenia uns 95.000. El 2023 ja superava els 103.000. I avui som més de 108.000 habitants. En poc més de vint anys Girona ha crescut més d’un 40%. Això no és una dada menor. Significa més demanda d’habitatge, més alumnes, més necessitat de serveis sanitaris, més mobilitat, més pressió sobre l’espai públic, més residus, més necessitat d’equipaments i més complexitat social. I aquí vull ser molt clara: no podem continuar creixent sense control, sense planificació i sense ordre.
El president salvador illa parla de la Catalunya dels 10 milions. Nosaltres no compartim aquesta idea si abans no responem una pregunta molt senzilla: com viuran aquests deu milions de persones? No podem parlar de la Catalunya dels 10 milions sense explicar on viuran. No podem parlar-ne sense dir quantes escoles necessitarem, quants cap, quants hospitals, quantes places de transport públic, quantes infraestructures, quanta aigua, quina energia i quins recursos tindran els ajuntaments. No podem parlar de la Catalunya dels 10 milions quan avui ja tenim joves que no poden emancipar-se, famílies que no troben habitatge assequible, professionals sanitaris i mestres tensionats i infraestructures que fa anys que funcionen al límit.
I tampoc podem parlar de la Catalunya dels 10 milions sense parlar d’integració.
Catalunya ha estat capaç històricament de construir un sol poble perquè ha tingut una llengua, una cultura, una escola, un ascensor social i uns serveis públics amb prou capacitat per integrar. Si el creixement és més ràpid que la capacitat d’integració, posem en risc precisament la cohesió del país. No estem parlant de rebutjar ningú. Estem parlant de dimensionar el país. D’ordre, planificació i capacitat. De saber què podem assumir i com ho farem. Mal finançament, més creixement desmesurat es tradueix amb més pressió sobre la classe mitjana, sobre els serveis públics i sobre l’accés a l’habitatge. Però siguem rigorosos: el creixement demogràfic també genera una tensió evident sobre l’habitatge i no podem fer veure que no existeix. És el que deia abans, “qui ho paga això”. Segurament, la gran majoria estareu d’acord amb mi, que no podem més.
I aquí hi ha una altra batalla que no podem oblidar: el finançament municipal.
Els ajuntaments som la primera porta de les vostres demandes, queixes i peticions, però continuem lligats a unes regles pressupostàries massa rígides per les responsabilitats que assumim. En anys de governs socialistes no s’ha resolt el finançament municipal i això ens deixa massa sovint al peu dels cavalls. L’ajuntament també ha de canviar Per això, davant d’una Girona que ha canviat tan ràpid, la segona gran necessitat és transformar la mateixa estructura de l’ajuntament. L’ajuntament de Girona s’ha de modernitzar. Ha de simplificar procediments, revisar circuits interns, controlar millor el pressupost, reduir terminis i gestionar molt millor les dades. I això necessita lideratge, valentia i coneixement. Aquest és un repte que m’interpel·la també com a professora de dret administratiu. Per canviar les regles de la gestió pública cal conèixer-les: la comptabilitat, el pressupost i la contractació pública no funcionen com al sector privat. Tenim una estructura municipal pensada en bona part per una Girona d’uns 95.000 habitants i avui som més de 108.000. La realitat demostra que hem de ser més eficients, més ràpids i més capaços de prendre decisions amb dades.
Però si la sala de màquines no funciona, després tampoc funcionen les tres banderes que defensarem: ni la Girona neta i segura, ni la Girona pròspera, ni la Girona catalana. Haver estat dins del govern m’ha permès conèixer aquesta realitat interna. Sé què es pot millorar i sé que cal lideratge, empenta i caràcter per fer-ho. No és el mateix fer vídeos que fer funcionar una ciutat. L’equip que m’acompanyi haurà de tenir bons gestors i persones que coneguin les àrees que assumiran. I ho dic amb tota claredat: ser alcaldessa i no afrontar aquesta reforma de l’ajuntament seria un fracàs. Perquè sé que sense aquesta transformació Girona no millorarà al ritme que necessita.
Si guanyem, aquesta serà una prioritat des del primer dia. Caldrà obrir de bon matí l’ajuntament i tancar-lo a la nit si convé, perquè els primers mesos seran decisius per posar en marxa els canvis. I això em porta a una altra idea que també considero fonamental: Girona no necessita obsessionar-se a tallar cintes. Necessita manteniment. Manteniment. I manteniment. Ho hem fet al mercat del lleó: més d’1,2 milions d’euros en inversions de millora, sense una gran inauguració ni un gran anunci, però amb millores evidents per als comerciants i per als gironins que hi van cada dia. I aquesta filosofia ha d’arribar a tota l’estructura municipal: carrers, escoles, centres cívics, instal·lacions esportives, cementiri, mercats i equipaments. Ara sí. Sobre aquesta base, deixeu-me explicar les tres grans banderes del projecte que volem construir amb tota la societat gironina.
La primera bandera és una girona neta i segura. Hi ha una teoria molt coneguda en criminologia, la teoria de les finestres trencades. Ve a dir que els senyals visibles de desordre i deteriorament -una finestra trencada que ningú repara, grafits, brutícia o vandalisme- transmeten la sensació que ningú té cura de l’espai i poden afavorir més incivisme i més desordre. Per això torno a una paraula clau: manteniment. Males herbes. Pintades. L’asfalt dels carrers. Neteja. Incivisme. Recollida de residus. Són coses aparentment petites, però són les que determinen si una ciutat funciona en el dia a dia.
Girona ha liderat l’adaptació al nou model de residus. El contracte es va pensar per una ciutat d’uns 100.000 habitants i el creixement va desbordar part de les previsions. Va quedar curt i era massa inflexible. Ho vaig dir quan encara era al govern: calia flexibilitzar-lo. Vaig buscar el suport tècnic per fer-ho el més ràpid possible i així s’ha fet. I crec que avui pràcticament tothom coincideix que la neteja ha millorat. Però no prou. I no a tots els barris per igual. L’any 2025, Girona ha arribat al 63% de recollida selectiva, gairebé deu punts més que dos anys abans. I això ha permès reduir la fracció resta i estalviar en costos del tractament dels residus. És una bona notícia i és, sobretot, el resultat d’un esforç molt important dels gironins. I si millorem la recollida selectiva i reduïm el cost d’incineració, aquest esforç també s’ha d’anar traduint en una taxa de residus més baixa. Espero que aquest any, els gironins que heu fet bé la recollida selectiva torneu a veure una rebaixa en el vostre rebut d’escombraries.
En aquest àmbit tenim, a més, una infraestructura important l’incineradora de Campdorà, la incineradora projectada i executada durant governs de junts, que permet abaratir els costos en la gestió de residus. Girona ha fet molta feina i precisament per això podem exigir més. Fa temps que reclamem una campanya de civisme, ben feta, perquè la majoria de gironins que compleixen no poden pagar l’incivisme d’una minoria. Estic convençuda que amb un bon lideratge des de l’ajuntament es seguirà millorant i adaptant el sistema de residus a la realitat dels barris. Compartim que cal seguir millorant, i vull esmentar especialment Santa Eugènia i Sant Narcís, i Montjuïc i Palau-sacosta. No hem de tenir por de prendre decisions i fer canvis, però els hem de fer amb prudència, anàlisi i responsabilitat.
I aquí entro en la segona part d’aquesta bandera: la Girona segura Sense seguretat no hi ha llibertat. Soc molt conscient que tots compartim que hi hagut un deteriorament en la seguretat. Aquí que no em tremolarà la mà. No n’hi ha prou a dir que la inseguretat és només una sensació. M’expresseu tots el vostre neguit i preocupació, pel que veiem que succeeix, com roben els mòbils als nostres fills, com patim per la nostra gent gran. Per resoldre els problemes, sempre cal parlar alt i clar. I he parlat clar des del primer dia que calia posar fi al campament que hi havia a l’estació de tren, i a les ocupacions de Tomàs Mieres i Ferran Puig, que tanta preocupació ens han generat. Vam defensar una reforma del padró que ens ha facilitat la lluita contra el frau. Hem liderat la persecució contra els multireincidents i hem de posar en valor la tasca de la diputada Marta Madrenas que, recollint les demandes de tants i tants alcaldes del país, va impulsar i va aconseguir aprovar al congrés dels diputats la tan necessària llei contra la multireincidència.
I fa pocs dies vam aconseguir que el ple de Girona aprovés que l’ajuntament persegueixi davant els jutjats els multireincidents que cometen furts contra els veïns i comerciants. Perquè sense seguretat no hi ha llibertat. Crec que una part de l’esquerra s’ha equivocat minimitzant problemes reals per por d’entrar en determinats debats. I també crec que l’extrema dreta actua amb malicia, quan converteix aquests problemes en por permanent i en un espectacle a les xarxes socials sense cap mesura útil al darrere. El que hem de fer és escoltar les persones. Els seus problemes. Els seus neguits. I donar respostes. Hem vetllat perquè fos una realitat la nova comissaria de santa eugènia, malgrat que el govern espanyol encara deu 800.000€ als gironins per la comissaria, tal com es va comprometre. La meva posició és clara: màxima fermesa amb qui delinqueix i mà estesa a tothom qui ve a treballar, respectar les normes de convivència que tenim i a buscar un futur millor per als seus fills.
La nostra segona bandera de què us parlava és la bandera de la Girona pròspera: la Girona del campus de salut, la Girona del comerç i la comerciada, la Girona de l’hostaleria, la Girona dels mercats, la Girona ciclista i el turisme de qualitat que Girona ha sabut atreure. Prosperitat no vol dir només tenir més habitants o més activitat. Vol dir viure millor: feina de qualitat, salaris més alts, autònoms que puguin respirar, petites i mitjanes empreses que no només puguin sobreviure sinó que puguin créixer, oportunitats per als joves i prou riquesa per sostenir els serveis públics. Acabem de viure una altra Sea Otter d’èxit a Girona, que ens posiciona al món amb sostenibilitat, la innovació, la salut i l’esport. No sabeu quin esforç fan ciutats espanyoles i europees perquè la Sea Otter se’n vagi de Girona. Us puc garantir que amb mi es quedarà durant molts anys a la nostra ciutat. Conec quin és la sensació que teniu molts autònoms, pimes i emprenedors, és d’asfíxia. Molts em digueu que no podeu més. Sabeu que ho visc de prop. Hi ha una línia vermella: no podem continuar apujant la pressió fiscal municipal mentre la classe mitjana va cada vegada més justa.
Hem d’impulsar uns impostos responsables que vagin acompanyats d’una administració que no sigui una cursa d’obstacles i massa vegades quan entreu i sortiu de l’ajuntament teniu aquesta sensació. Si una persona vol obrir un negoci, invertir, rehabilitar un local o iniciar una activitat, l’ajuntament no pot ser una paret. Ha de ser una porta. Aquí torno allò que deia abans, del meu compromís amb una reforma del funcionament de l’ajuntament perquè té un impacte en el progrés de la ciutat. La vida canvia molt ràpid el temps va en contra de l’activitat econòmica. L’obtenció de permisos ha de ser més ràpida. Si alguna cosa crec que puc aportar d’especial és la mirada d’una economia moderna, que és l’economia del coneixement, la recerca, la innovació i el talent. És una economia que impulsa salaris més alts i ciutats amb una alta qualitat de vida. Girona no pot competir abaixant costos. Hem de competir amb qualitat. Tenim un empresariat de luxe, que combina el paper de motor econòmic amb un gran compromís social. Hem de fer tot allò que estigui al nostre abast per tenir-ne cura. A Girona tenim un altre tresor: el comerç i l’hostaleria. Tenim associacions de comerciants als barris, i l’associació, cap i casal del comerç, Girona centre eix comercial, amb una tasca imprescindible a favor del comerç de la ciutat. Hem ajudat a fer renéixer l’associació de sant narcís. Sé que els preus dels lloguer, la manca de relleu de generacional i la competència de les grans plataformes digitals són preocupacions que teniu, però hem de trobar respostes i ho farem. Hem de poder ordenar el comerç i limitar la proliferació d’alguns negocis, però defensem que es faci sense atacar sectors que aporten riquesa a girona, com les bicicletes, com alguns defensen sense cap proposta alternativa de valor. Escoltar a la Federació d’Hostaleria de Girona m’ha permès ser conscient que la debilitat del sector és més gran del que podem pensar quan veiem els seus locals plens.
Cal continuar també amb l’estratègia d’enfortir els mercats ambulants i el mercat del lleó. Amb els preus que pugen, són una alternativa necessària per moltes famílies i al mateix temps donen vida als barris. La Catalunya prospera i la Girona prospera es sostenen amb uns valors que ens han transmès els nostres avis i pares: el de la cultura de l’esforç. Estic convençuda que si deixem de defensar aquests valors, tindrem un país fallit. Pot semblar antic. Però, jo crec que és profundament modern. Quan més perduts estem, més necessitem creure amb els valors que ens identifiquen. I aquí arribem a una de les grans preocupacions que tinc: l’ensenyament. I molts d’aquí ho sabeu perquè ho expresso a cada conversa i trobada. Sempre dic que l’educació comença a casa, amb els pares i els avis. Però l’escola és el pilar més importants d’un país i el nostre sistema fa massa temps que envia senyals preocupants. Fa tres anys ho advertia amb un article publicat en el punt avui que es deia “encara hi som a temps”. La Girona del 2050 comença avui a les aules de la nostra ciutat. No ens podem resignar a esperar fins al 2029 per tenir noves dades Pisa.
Em rebel·lo davant d’aquesta situació. Perquè com deia l’admirat Carles Capdevila “en temps difícils, i els actuals ho són, l’actitud marca la diferència.” La meva resposta és presentar un projecte d’ensenyament per Girona, que ja n’he començat a parlar amb moltes mestres i que presentaré aviat. No puc substituir la generalitat, però sí puc crear un programa de reforç educatiu, un coixí de reforç, tenint en compte les mancances que l’informe pisa presenta i el sentit comú demana; tornar als llibres, més matemàtiques i més lectura, i menys pantalles. Serà un projecte que teixirem escoltant pares, mestres i escoles. Com escrivia l’exconsellera marina geli, tenim un país descosit. Catalunya té problemes greus en educació, salut, infraestructures i seguretat. La ciutat de Girona no pot esperar.
Un altre gran eina al servei de la prosperitat i de la salut serà el nou campus de salut Trueta. La centralitat de Girona i de tota l’àrea urbana es transformarà amb aquest projecte. Especialment, per Santa Eugènia i Can Gibert del Pla. No és només un hospital nou: és atendre millors als malalts, sumar-hi les facultats de medicina, infermeria i farmàcia, espero, i tot un sector recerca en salut molt potent que ens fa trobar millors medicaments i tractaments per quan estem malalts. Sabeu que hem defensat sense fissures tot el projecte urbanístic. I aquí hem vist un ús electoralista del PSC de Girona. Amb el campus de salut no s’hi juga. El govern d’illa ha de tractar Girona amb la mateixa ambició amb què tracta altres grans projectes hospitalaris del país. No pot aplicar un criteri a Barcelona amb l’hospital clínic i un altre a Girona. El gener de 2026 es va fer una reunió bilateral amb el Govern de la Generalitat a la plaça del Vi i es van anunciar 8 milions d’euros. Va vaig avisar que calia mirar la lletra petita. Malauradament, el temps ens ha donat la raó, perquè aquests diners no hi són en el pressupost. Un altre deute pendent amb els gironins.
I una Girona pròspera és també una Girona on els gironins hi poden continuar vivint.
Si els joves no es poden independitzar, és un fracàs com a societat. En habitatge vull ser clara: és molt difícil i no hi ha una única mesura que ho resolgui. Però sí que hi ha polítiques que ajuden i polítiques que empitjoren el problema.
Primer: hem de donar seguretat al petit propietari. Si canviem constantment les normes i convertim qualsevol propietari d’un pis en un sospitós, molts decidiran no posar-lo al mercat de lloguer. I si reduïm oferta, els preus no baixaran. S
egon: l’estat ha de complir amb la Sareb. Abans de les darreres eleccions municipals Pedro Sánchez va prometre mobilitzar habitatges de la Sareb. Són pisos d’una estructura creada després de rescatar el sistema financer amb diners de tots. Aquí és on el poder de l’estat s’hauria de notar: menys pressió sobre el petit propietari i més exigència als grans tenidors i als actius que ja estan en mans públiques.
Tercer: vam evitar que a Girona fos obligatori reservar un 30% d’habitatge protegit en les promocions noves d’habitatge com sí que existeix a Barcelona, gràcies a Colau i Collboni. I què ha significat això: doncs, com que no surten els números als constructors s’ha frenat la construcció de nou habitatge i així segueixen pujant els preus.
Quart: hem de continuar augmentant el parc d’habitatge protegit. Ben aviat s’han de posar a disposició 98 habitatges de protecció oficial. Vam defensar que calia prioritzar especialment la gent jove i hem de continuar fent més habitatge i comprant-ne quan sigui possible perquè l’ajuntament disposi d’una borsa més gran. Hem defensat que per accedir als 98 pisos públics de l’ajuntament de Girona que es valori qui fa més anys que està empadronat a la ciutat.
Cinquè: el pla de barris del pont major preveu també més habitatge protegit i més habitatge lliure. Necessitem les dues coses si volem més pisos a Girona.
I sisè: continuarem estudiant mesures fiscals i altres instruments per mobilitzar habitatge i facilitar l’accés.
I sí, hem aprovat limitacions en els pisos turístics perquè l’habitatge és un dret fonamental bàsic. El nostre objectiu és treballar perquè una persona que ha nascut o ha fet la seva vida a Girona pugui continuar vivint a Girona.
I arribo a la tercera bandera: una girona catalana. El català, la cultura i l’esport són les bigues que s’entrellacen amb les parets mestres del projecte. I els barris són els espais on aquesta vida passa de veritat. El català és el nervi de la nació i és una eina d’integració absolutament necessària. El dia abans de la diada tornava caminant de la plaça del barco, a santa eugènia, després del pregó. A l’entrada d’uns pisos, tres nens em van dir: “bona diada”. Em vaig girar. Vaig parlar amb ells, els vaig preguntar com es deien i a quin institut anaven. I els vaig explicar que per mi era molt important que m’haguessin dit “bona diada”. Perquè aquest país també és seu. I aquest país els necessita i ells han de sentir-se’l seu per estimar-se’l.
Això també és batec convergent. Humanisme. Catalunya no necessita odiar ningú per estimar-se. Girona no necessita odiar ningú per estimar-se. I això és absolutament compatible amb defensar que necessitem una immigració legal, ordenada i integrada; que catalunya ha de tenir les competències i les eines per gestionar-la; i que el català ha de ser una peça essencial de la integració.
Ara mateix no tenim totes les eines ni el finançament necessari per fer aquesta tasca d’integració amb la força amb què catalunya l’havia fet històricament. I quan el creixement és molt ràpid i els serveis estan tensionats, el model d’un sol poble trontolla. Per això torno al debat dels 10 milions. No és només una qüestió de números. És una qüestió de cohesió. Tenim una xarxa pública, un estat del benestar, que ha estat construïts per les generacions que ens han precedit i que la millor manera d’evitar que es trenqui és posar límits quan cal. I això vol dir drets, però també deures. Venir a treballar. Respectar la nostra manera de fer i de ser. Conèixer el país. Aprendre la llengua. Estendre la mà a qui vulgui formar-ne part.
Humanitat i exigència.
Podem defensar la immigració legal i controlada i, al mateix temps, combatre les màfies que trafiquen amb persones. Podem acollir i integrar i, al mateix temps, exigir respecte a les normes comunes de convivència. Sense ordre no hi ha una bona integració. I sense integració, la convivència se’n ressent. El català és el gran “trumfo” que sempre ha tingut Catalunya per construir cohesió. Si el català va bé, Catalunya i Girona aniran bé. Per això vam crear la regidoria de llengua catalana i vam impulsar un estudi dels usos lingüístics de Girona pioner a Catalunya. Però una Girona catalana no és només llengua. És cultura. És esport. És patrimoni. És associacionisme. És vida als barris. És saber què ens fa diferents i convertir-ho en una fortalesa. Girona té un patrimoni reconegut mundialment, una xarxa potentíssima d’entitats, clubs, festivals, equipaments culturals i una societat civil decisiva per construir la ciutat. Aquest model ve de lluny. I és just recordar l’etapa de l’alcalde Carles Puigdemont, que va entendre que Girona podia projectar-se molt més enllà de les seves dimensions i que cultura, turisme, esport i patrimoni podien formar part d’una mateixa idea de ciutat. No es tracta de viure de l’herència. Es tracta de saber d’on venim per decidir on volem anar. Girona no ha de copiar Barcelona. Ha de potenciar allò que la fa diferent.
A mi m’agrada pensar en Viena. Ja sé que és la capital d’un país, però Viena és una ciutat neta i cívica, amb convivència entre vianants, bicicletes, cotxes i transport públic, amb parcs i jardins al llarg de la ciutat, molt i molt habitatge públic i una política cultural que tenyeix la ciutat. Crec que la política cultural de la ciutat ha de sortir d’algunes inèrcies. Hem de ser més transformadors. Pel que fa a l’esport. Tenim entitats com el Geieg; una autèntica estructura de ciutat i de país. Al pavelló del Geieg de sant narcís tenen penjat una pancarta on diu “escola en català”. El Geieg és més que esport; és català, integració i benestar. Ho he dit abans: no tot consisteix a construir equipaments nous i tallar cintes. De vegades la millor política és mantenir bé allò que tenim i col·laborar amb les entitats que ja fan una feina extraordinària, com el Geieg.
El president Jordi Pujol em va trucar abans de les eleccions municipals del 2023 per desitjar-me sort. Li havia anat a presentar el pla d’enfortiment del català a les universitats mesos enrere i em va animar a no defallir mai pel català. Em va donar uns articles sobre Catalunya, el català i el país, i hi havia una reflexió que avui em sembla especialment pertinent: “Catalunya no és una nació de base ètnica sinó cultural i lingüística, de memòria històrica i de projecte convivencial. Ha de saber combinar memòria i projecte. En tot això, la llengua catalana juga un paper determinant i també la coexistència amb la llengua castellana. Dit d’una altra manera: Catalunya, nació de llengua i cultura. I de convivència i cohesió.” Nosaltres anhelem la llibertat de Catalunya i la seva independència. Però, al mateix temps, hem de defensar la nostra nació i la nostra identitat, perquè sinó, no ens quedarà país pel qual lluitar per la seva llibertat.
Aquest és el batec que mou el nostre projecte. I us demano que us hi afegiu. No ens podem permetre que una ciutat com girona, amb totes les fortaleses que té, apagui el seu batec pel desànim, per l’odi o per la toxicitat permanent de les xarxes socials. Cap projecte creix des de la desesperança. Ni una botiga. Ni una empresa. Ni una obra de teatre. Ni un equip de bàsquet. Ni una ciutat. Ni una família. Un batec és un moviment rítmic i repetit. El més conegut és el del cor: contreure’s i relaxar-se. Però, en sentit figurat, el batec és allò que dona vida, energia, emoció i impuls a una persona, a un grup o a una comunitat. El batec és vida. És energia. És moviment. I el batec de girona és la seva gent. La gent que aixeca la persiana cada matí. La que porta els fills a escola i cuida els pares. La que treballa a l’hospital, posa en marxa una empresa, fa esport o manté viva una associació. La que defensa la nostra llengua. La que acaba d’arribar i vol sumar. La que exigeix carrers nets, vol tornar tranquil·la a casa, demana una administració que funcioni i vol que els seus fills puguin continuar vivint aquí.
Aquesta gent és Girona.
Girona té tot el que necessita per fer un salt endavant. Però, en un món que canvia tan de pressa, sense un projecte central i ambiciós podem retrocedir. Per això us demano que encomaneu aquest batec. Que reivindiquem aquesta manera de fer. Que fem colla.
Que escoltem el batec dels nostres pares i dels nostres avis, de les persones que han construït Girona i també de les persones que hi han arribat, hi treballen i hi sumen per la ciutat. Que construïm un projecte central, allunyat dels extrems, que no governi des de la panxa sinó amb el cap i amb el cor. Una Girona neta i segura. Una Girona pròspera. Una Girona catalana. Una ciutat exigent amb ella mateixa però orgullosa del que és. Una ciutat que no renuncia a liderar. Una ciutat que sap d’on ve i sap on vol anar. Un batec de feina ben feta. Hi ha un batec d’estima per la ciutat Fem aquest batec encara més gran!
Visca Girona.
Visca Catalunya lliure.”